La Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana, publicada el 2019, inclou unes informacions i remarques normatives sobre fonètica que hem cregut convenient contribuir a divulgar per mitjà de les fitxes que podeu trobar al cercador de l’Optimot.

Fitxes sobre vocals

Hi ha fitxes que ens posen en guàrdia contra pronúncies poc recomanables amb relació a les vocals, com ara la que adverteix que en els parlars orientals no és acceptable pronunciar noms propis com Blanes, Pedralbes o Sales sense neutralitzar la e, o la que ens informa que tampoc no és acceptable la pronúncia de les vocals neutres com una a [a], característica d’algunes zones urbanes dels parlars centrals, com en el mot Barcelona (pronunciat b[a]rç[a]lon[a]).

Altres fitxes descriuen fenòmens que, si bé també s’han d’evitar en contextos formals, es consideren admissibles en els registres informals. És el cas de la fitxa que descriu com es comporten algunes vocals àtones en alguns parlars, segons el context, per exemple en els mots berenar, seixanta o bèstia (pronunciats brenar, sixanta o besti).

I també hi ha fitxes que expliquen casos d’alternança de pronúncies segons els parlars, unes pronúncies admissibles en tots els contextos. Per exemple, diferència es pronuncia en general amb e oberta, però amb e tancada en gironí i part del valencià. La o també presenta alternança de timbre depenent dels parlars en mots com olla, flor i tou, entre d’altres. Així mateix, la pronúncia de la a final de tassa com a e oberta a la plana de Lleida és un dels fenòmens que s’expliquen en aquesta fitxa sobre la vocal àtona en lleidatà i els parlars valencians.

Consonants repetides o desaparegudes

Quan pronunciem impossible amb p, sapiguem que aquesta pronúncia només és adequada en contextos informals. Una fitxa ens informa que l’ensordiment de la consonant oclusiva en els grups -bl- i -gl-, en algunes posicions, no s’accepta en registres formals. En canvi, la geminació sonora és adequada en tots els registres, i és com es tendeix a pronunciar aquests grups de consonants en la majoria dels parlars: pobble, reggla.

I si algunes consonants poden pronunciar-se dobles, n’hi ha d’altres que en la pronúncia d’alguns parlars desapareixen. Això és el que passa en el fenomen de l’emmudiment de -t/d darrere de n i l, i de ­p/b darrere de m, a final de paraula. Per exemple, en llamps, rumb, cent, dividend, herald i ocults (pronunciats llams, rum, cen, dividén, heral i oculs).

Un cas semblant és el de la l en els mots altre, nosaltres i vosaltres, que a vegades s’emmudeix en alguns parlars. La fitxa que en parla ens recorda que aquesta pronúncia s’evita en els registres formals.

La invasió de les is

Si sentim que algú diu paia en comptes de palla, no pensem d’entrada que no sap pronunciar la ll. Potser és que en el seu parlar ioditzen i pronuncien la ll com una i en certes paraules, com ara palla, cella o ull (però no en cavall), tal com explica una fitxa. Ara bé: aquest fenomen només és admissible en aquests parlars, especialment en els registres col·loquials. En la resta de casos s’ha d’evitar pronunciar la ll amb el so de i.

Hi ha un cas, tanmateix, en què la pronunciació alternativa amb i és acceptable: la fitxa sobre els mots jo i ja ens explica que, a més de j, aquests dos mots també es poden pronunciar amb i (io i ia).

Els sogres no són els ogres (o gairebé mai)

I sempre hem d’extremar l’atenció en la pronúncia de les s: no és el mateix parlar dels savis que dels avis, igual com tampoc els sogres no són els ogres. O no ho solen ser. És a dir, si va seguida d’una vocal o una consonant sonora, la s a final de mot es pronuncia sonora.

Continuant en l’àmbit de les s, una altra fitxa explica que, quan hem de pronunciar paraules d’origen estranger que comencen amb una s seguida de consonant, recorrem a una vocal de suport i pronunciem una e davant la s. Així, acordem la pronúncia d’aquestes paraules als hàbits fonètics del català, com en eslàlom o Strauss (pronunciat estraus).

Hiat o diftong?

Finalment, les fitxes sobre fonètica també tracten de fenòmens sil·làbics, com la que ens informa que algunes formes de verbs amb -cu-, com evacuar, es poden pronunciar amb hiat o amb diftong, igual que les formes femenines d’alguns adjectius acabats amb -cu: e-va-cu-a-rà o e-va-cua-rà; và-cu-a o và-cua. Al peu d’aquesta fitxa n’hi trobem una altra de relacionada que ens recorda que aquesta possibilitat de doble pronúncia no s’aplica als verbs amb -qu-, com adequar, que s’han de pronunciar sempre amb diftong: a-de-qüen.