Nota mental: No aparcar?
Quants cops hem llegit cartells, avisos, manuals d’instruccions, etc., en què es donen ordres o instruccions utilitzant un verb en infinitiu? Consumir preferentment…, Mantenir fora de l’abast dels nens, Empènyer, No passar, No fumar, No creuar la via, No distreure el conductor, etc. Us grinyolen aquests casos en infinitiu?
En català, l’ús de l’infinitiu no és propi ni de les oracions imperatives afirmatives ni de les negatives, sinó que es fa servir la segona persona del plural de l’imperatiu, que correspon al tractament de vós (i no pas la tercera persona del singular, que correspondria al tractament de vostè): Consumiu preferentment…, Mantingueu-ho fora de l’abast dels nens, Empenyeu, etc. I recordem que per expressar ordres en negatiu s’utilitza el present de subjuntiu en lloc de l’imperatiu: No distragueu el conductor, en lloc de No distraieu el conductor.
Fins aquí, cap novetat! Ara bé, la nova gramàtica normativa introdueix una sèrie d’usos adequats de l’infinitiu amb valors propers a l’imperatiu. Es tracta dels casos següents:
- En interfícies digitals, per donar nom a les funcions d’un aparell, com a opcions disponibles: Reiniciar, Personalitzar, Configurar la pàgina, Veure les descàrregues…
- En recordatoris personals: Demanar hora al dentista, Anar a comprar peix al mercat, Imprimir els cartells abans de les set…
- En registres informals, per indicar situacions que no han tingut lloc i que hauria estat convenient que es produïssin, s’utilitza l’infinitiu compost: Volies un gelat? Haver-m’ho dit abans!; No haver-hi anat, si no et venia de gust.
Si voleu més informació sobre aquesta qüestió, podeu consultar la fitxa Infinitiu amb valor d’imperatiu, en què s’explica aquest fenomen amb exemples i en la qual hi ha l’enllaç a una fitxa relacionada que tracta sobre els usos de l’imperatiu i de l’infinitiu en interfícies digitals. I per acabar, com sempre, us recordem que podeu recórrer al servei d’atenció personalitzada de l’Optimot si necessiteu cap aclariment sobre aquesta qüestió.
Dec ser pallús, perquè no veig la diferència entre “Consumir preferentment…” i “Reiniciar”/”Personalitzar”/”Veure les descàrregues”. Si en el primer cas hi ha un infinitiu amb valor imperatiu, què tenim en el segon?
“Haver-m’ho dit abans!” no em sona gens bé. Jo diria “m’ho haguessis dit abans!”.
Pel que fa a l’infinitiu dels recordatoris personals, em demano si haurien proliferat en una situació sociolingüística diferent, és a dir, sense el contacte del castellà, la gent els faria servir?
(Òscar)
Pel que fa al primer cas que comenteu, l’ús de l’infinitiu és dins d’un context molt especialitzat d’interfícies digitals.
La resta de casos són contextos informals i molt restringits. Gràcies pel comentari.
Per molt especialitzat que sigui el context, continuen essent ordres.
La informalitat d’un context no justifica, per a mi, l’ús de formes suspectes de manca de genuïnitat.
(Òscar)
Estrictament, els casos que exemplifiquem d’interfícies digitals són opcions disponibles, i no ordres. Entenem, però, que és complicat fer-ne distinció. Gràcies!
Perdoneu-me si em faig pesat, però penso que us ho haig de dir.
Si no m’erro, algunes versions en català de programes –si no totes– utilitzen formes com “Obre”, “Tanca”, “Cerca”, “Substituieix”…, les quals denoten ordre, no pas opcions.
Deixem-ho estar, per això.
Gràcies per l’atenció. I dispenseu-me si he estat inoportú.
Jo també veig com l’Òscar això de “haver-ho dit”… Jo sempre, tota la vida, havia sentit dir “ho haguessis dit” (o la persona verbal que correspongui: ho hagués dit, ho haguéssin dit, etc.).
El castellà ha estat nefast, funest, de cara a la idiosincràsia pròpia de la nostra llengua catalana. I o bé acceptem resignadament el poti-poti del “catanyol” o bé mirem de retornar el català a allò que sempre hauria d’haver estat. No hi ha entremig.