Al servei d’atenció personalitzada de l’Optimot ens arriben consultes sobre la grafia correcta de noms i cognoms, especialment de cognoms. Què vol dir «correcta»? Per intentar esbrinar-ho, d’entrada cal distingir entre l’aspecte lingüístic i l’aspecte legal d’aquesta qüestió.
Pel que fa a l’aspecte lingüístic, és important recordar que els cognoms catalans haurien de seguir la normativa ortogràfica vigent, de la mateixa manera que ho fan els noms comuns. Per exemple, la grafia normativa d’un cognom com Casas és Cases perquè en català els plurals acaben en -es i no -as; no és Sabaté sinó Sabater, amb el sufix -er propi dels oficis; no és Reixach sinó Reixac, etc. Al cercador de l’Optimot hi trobareu nombroses fitxes amb la forma normativa de cognoms catalans.
Pel que fa a l’aspecte legal, cal indicar que formes com Casas, Sabaté i Reixach s’han utilitzat històricament per motius diversos: inscripció de noms en època prefabriana, castellanització de noms i cognoms durant el franquisme, manca de formació lingüística de la persona encarregada d’inscriure el nounat, etc. Si aquest és el vostre cas, tingueu present que l’ús d’aquestes formes no comporta cap valoració negativa. Ara bé, si ho preferiu, podeu adaptar el cognom a la normativa vigent i fer-ho constar així en els documents oficials. En primer lloc heu de sol·licitar un certificat de correcció lingüística del cognom a l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest certificat heu de demanar al registre civil del lloc on es va fer la inscripció o del lloc on esteu empadronats que us actualitzin el nom amb la forma normativa.
Mitjançant aquest tràmit al registre civil, també teniu l’opció d’afegir la conjunció i entre els dos cognoms. Cal dir que l’ús de la i entre cognoms no és una particularitat específica de la llengua catalana, però sí un costum molt arrelat. En trobareu més informació en aquesta fitxa de l’Optimot.
Finalment, volem apuntar que els cognoms són propis de cadascú. Es tracta de la forma amb què ens identifiquem personalment, i per tant ens toquen de molt a prop. Cada persona té dret a decidir com vol escriure’s el cognom i cal respectar la seva decisió.
Com sempre, les vostres propostes són ben interessants.
Quant als cognoms dels altres, no és tant la forma triada per cadascú com la forma que els ha arribat (i a la qual s’han acostumat i fins s’hi han identificat) sovint ben atzarosament.
Hi ha un cas en què cal decidir-se per una forma, i naturalment cal preferir la de l’actual ortografia: quan ens cal referir-nos a la història d’una família, d’un llinatge. Tan bon punt hom comença a remenar documentació d’una certa antiguitat, el festival de grafies és espectacular, fins i tot en un mateix document.
Santiago Rusiñol es deia així, efectivament, malgrat pertànyer al llinatge que només s’ha de poder anomenar Rossinyol.
Quan hi ha fronteres pel mig, es donen divergències extremes en una mateixa família extensa (Garreta i Garrette!), ambdues ben oficials i consolidades…
I encara filant prim, crec que no és el mateix bandejar una grafia forastera (Sardañola) com una d’arcaica però ben genuïna (Bosch).
I encara hi ha un motiu de resistència especialment fort: quan la normalització afecta la inicial (de Sardà a Cerdà). Armand de Fluvià va estudiar els Sert, i no li va caldre anar gaire enrere per començar a trobar-los escrits -naturalment!- Cert. A veure qui gosa convèncer-los-en…
El Sr. Rusiñol, amb tots els respectes per ell com artista, segurament i donat el seu passat molt afí a les “elites centrales de España”, no el preocupà el més mínim el seu cognom, més aviat al contrari.
Actualment tenim possibilitats de recuperar el cognom, tal com ha d’ésser escrit, i que en la majoria dels cassos fou espatllat intencionadament, per algun registrador de l’època en el sentit de castellanizarlos. El meu cas NY per Ñ.
Crec que hauríem de fer un esforç per recuperar-ho.